Sóc del sud. D’Àfrica. Em dic Adn.
La mare de me mare de me mare de me mare em va portar a
mig orient. Ella va canviar. De cos, i de ruta.
Anava cap al nord. En davant, la terra era blanca.
Blanca, gèlida. Hi havia molt menjar – fruits, herbes i caça. La via era lenta
però sempre cap al nord.
Al nord, a Finisterre, la mare de me mare de me mare va
veure el sol tot el dia, i la nit tot el dia. La nit amb llums blaus, verds,
taronges. I el mar. Els seus fils i filles eren viatgers, i van aventurar-se
pel mar. A l’inici, anaven enganxats a la costa. Però amb el temps anaven mes aigües
endins.
Una filla va deixar Finisterre per una illa on hi vivia
gent que edificaven cases i tombes de pedra. Per nosaltres els vaixells i cases
eren sempre de fusta. La filla va enamorar-se d’un home de la illa – un home
extraordinari - i va tenir fills i filles – una de elles, la mare de me mare.
De la illa a una terra mes fèrtil, on el sol baixava cada
dia sobre el mar. Durant segles vam viure a Dalriada, un país independent, fins
que uns altres, gent mes important, van decidir que no, que hauríem de estar
sotmesos a ells.
Però jo, Adn, porto
dins meu la ADN de la mare de me mare de me mare. Elles tenien la ADN independent.
Jo sóc independent. He nascut en un país que vol tornar a ser independent, i
visc en un país que també ho vol ser.
Es la meva via, única.
Christopher Carnie, Sant Esteve de Palautordera, 30 Nov 2013
